Per fi vaig poder passar per l’Alexandra passat dissabte a veure la nova (per mi, que encara no hi havia anat) obra d’en Peyu.

Es diu Planeta I-Neptú , i en ella en Peyu torna a oferir un recital de comèdia mig costumista mig surreal amb tocs de crítica de l’actualitat. Com ja feia amb l’anterior “Jo tinc un amic que…“, on interpretava el paper del seu propi tècnic esperant que arribés al teatre, en Peyu es busca una excusa per construir el seu discurs còmic. Ara ens trobem davant un extraterrestre (que li han trobat en unes anàlisis) que s’espera a que passi el bus que l’ha de dur a casa.

Planeta I-Neptú presenta una escenografia mínima però molt elegant i, com sempre fa en Peyu, amb un muntatge molt detallista amb l’iluminació i el so i algún efecte teatral molt ben trobat i inesperat.

Però per sobre de tot, què voleu que us digui, en Peyu és que fa molta gràcia. Tota l’estona. Quan s’enrabia, quan es fa l’idiota, quan mostra les seves taules interaccionant amb el públic. Si no el coneixeu, aneu-hi, perquè a banda de ser molt bo també passa que és dels poquets poquets que podem trobar fent aquest gènere de monòleg còmic en català. Una mena d’extraterrestre, com ell mateix s’autoproclama en aquest I-Neptú. Un putu crack, perdoneu l’exabrupte.

Continui fent-nos riure, siusplau, senyor Peyu!